Alguna cosa està canviant, poc a poc, perquè els canvis bruscos no sempre porten a millor. La realitat, segons com es veja, estarà mig plena o mig buida.
Dia a dia veiem al carrer – i a la tele – comportaments i opinions que ataquen la diversitat lingüística i cultural envers els particularismes d'un territori conformat per diverses identitats i sentiments. La falta d'interés per la resta, des de la centralitat i l'uniformisme polític, ha esdevingut un dels majors problemes de les darreres dècades. Estem vivint – i sofrint – com se'ns dispara contra la cultura, que pel seu poder i influència, dóna espenta a la imaginació i la llibertat, mou i difon idees i pot fer tombar els de dalt. Els polítics saben d'aquesta arma poderosa i tremolen, només els ha quedat la censura sense sentit: ens han apagat les emissions de la cadena pública i autonòmica TV3, ens tancaran un dels centres culturals més actius del País Valencià com és l'Octubre i recentment ofeguen el actors valencians amb la cancel·lació d'ajudes al Micalet.
I totes aquestes actuacions confirmades per una població que es limita a parlar en un sol idioma, i no se'n preocupa, perquè ni necessiten res més ni troben cap dificultat per fer-se entendre.
Però no tots som iguals. Per sort. Cada dia més, veiem al carrer – i a la tele – comportaments i opinions de totes bandes de l'Estat que defenen (des del castellà) un interés per les altres llengües i cultures amb les que, a dia d'ara, comparteixen territori. Una bona conversa – mig en castellà mig en català – em serveix com a base i argument per defensar el que ací escric. Existeix una realitat, que no crida tant fort com nosaltres però que opta pel plurilingüisme i el respecte d'uns davant i d'altres. Aquest és el cas de les declaracions que Cristina Almeida, qui ha estat una gran política, feia al programa El Club de l'Albert Om fa, ja uns tres anys, ens fa arribar un positivisme enorme posant per bandera la llibertat per parlar en la llengua pròpia de cadascú. “Pues porque tengo ganas!”
I amb això la música ha fet molt, des dels pares de la nova cançó com en Lluís Llach o en Raimon, fins els que consideraríem els néts de la música en català: grups com Manel, Pau alabajos o Els Amics de les Arts estan veient com els puja un sector de públic a altres parts d'Espanya. Han fet actuacions a Madrid (i Alemanya) amb les sales ben plenes; i és que podem llegir a youtube comentaris com:
"El idioma es lo de menos, tampoco entiendo el inglés y me gustan muchos grupos americanos. Que se rompan los tabúes "españolistas" más rancios y que se cultive el plurilingüismo y culturalismo TAN RICO de este país de una vez por todas ya, COÑ*! que lleven a cantautores, rockeros, indies, pops y heavys en euskera, en galego y en catalán!!! que España los descubra de una santa vez y que así haya menos prejuicios en este país lleno de quisquillosos"
La lluita cap a la normalització d'un idioma encara no ha acabat, però passet a passet, i amb gent que ens recolza, els resultats es van notant. I aquesta és la nostra tasca. Gràcies per escoltar-me i escoltar-te, (Lleig)! I què fem ara? Fem per veure la realitat mig plena i seguim endavant, alguna cosa aconseguirem – i aconseguim. Estic segura.
Gràcies pel vostre temps
(i animeu-vos a escriure al TuVeusBousVerds)
Adéu adéu
C. C.
