En el meu cas, a l’escola érem “Lou Reeds” i “Beatles” a les festes de nadal i primavera, on cada classe cantava una cançó. Però una cançó d’aquelles que posen els pèls de punta: a tercer, per exemple, fórem “Raimons” amb un veles e vents desafinat però d’allò més divertit entre trompetes i guitarres dels mestres i alumnes més grans. Més tard fórem “Estopes” , i sí, tots tenim un passat obscur “Fran Perees”. He de confessar que em porta bons records, però des de casa aquesta obscuritat era combatuda amb Sisa i Pep Botifarra, Pink Floyd o Llach, Maria del Mar Bonet o el mateix Camarón (entre tants altres). Vam ser “Morodos” i “Orejas de Van Goghs”, hem sigut tantes coses que no les podem recordar si no ens parem a pensar, i tot i així és fàcil oblidar-se’n alguna, “Bob Marleys” (impossible no haver sigut un Bob Marley cantant No woman no cry – com a mínim), “ Orishas”, qui no ha sigut alguna vegada una Celia Cruz, o un Compay Segundo amb un “sarandonga óyelo cantar”.
I és que som tantíssimes coses que fa por, però al cap i a la fi, som i cada cop serem més, i del que es tracta és de no oblidar d’on venim, però tampoc qui eren els nostres pares i els nostres avis, i aquesta herència de “ser” és fàcil trobar-la a la música, i fer-la forta perquè no es quede a les prestatgeries plena de pols.
“una ciclista de pego”, “Paf, un drac màgic”, “Peret”, “Los delinqüentes”, “La gossa sorda”, “Obrint pas”, “ orxata sound system”, “Simon and Garfunkel”, “Al tall”, “Albert Pla”, “Sabina”, “ Bongo Botrako”, “Ariel Rot”, “Frandz Ferdinand”, “Aspencat”, “Extremoduro”, “Marea”, “Love of Lesbian”, “Amaral” “Manel”, “Red Hot Chili Peppers”, “oasis”, “The Drums”, “Barricada”, “John Lennon”, ...
(i tots els que em deixe).
Anònim.
