7 d’agost del 2011

ALL YOU NEED IS LOVE

  • SGT. PEPPER LONELY HEARTS CLUB BAND (second part)
Perquè les segones parts mai no han estat bones. L'amor no arriba a l'estiu: la calor i el ponent el fan fugir ben lluny – per tot allò de la suor i les feromones. A partir d'ací, tot sentiment que, almenys, se li assemble és una ficció, un somni, una estrela i una calentura.

Avise als navegants que no em basaré en fets reals; senzillament perquè, de fets, jo no en tinc.

Comencem.
Una història sempre té un principi fàcilment malinterpetable (Jean Luc – EADLA). Les oportunitats es multipliquen a mesura que avança la confiança. Quatre frase malcomptades (4-3-3- - EADLA) poden esdevenir tota una inspiració nocturna per als sentits – i la imaginació.
(Va, escriu-me alguna cosa.)
Et conformes amb un missatge fugaç que obris al llit. Com una cervesa dolça o una orxata en un dia de pluja. Qualsevol escenari seria l'adequat per començar (La gent normal – M) - o això és el que a tu et sembla. Una possibilitat possible que avança quasi a la velocitat de la llum del teu internet.

El temps és irrecuperable. S'ha d'aprofitar el temps (Amo tu cama rica). Comences a pensar en la idea, t'hi afegeixes i et converteixes. Et ronda el cap mentre la mistela et fa efecte i ara, ara respires diferent. Tanmateix no estàs del tot segur. Et decidiràs quan caiga la nit sobre els camps, quan dorma tota la ciutat (Crida – A). Perquè te trobes amb un poc de vergonya i un molt d'atreviment. Continues pensant. Saps que sona perfecte, més que perfecte. Un ara i ací. Un ja pensarem demà. No tens por i n'estàs prop. Allargues la indecisió fins l'extrem, fins les quatre del matí i acabes sincronitzant amb l'altre extrem del seu braç. No pots fer res més. No us queda alé i deixareu que l'aire us empente (La mètrica perfecta – 121dB). Avui no tornaràs sense ella – i ho sabies.

Poses la clau i encetes el ball (L'amor és cec – AC). Acaba d'envair ta casa i ho ha fet expressament. L'arrapes amb les ungles i amb les dent (La cançó del soldadet – M). Semblava fàcil, però de vegades no ho era. Això no importa. Esteu junts, pegats, anestesiats (Els catarres). Me la fiques more (Me la fiques more - OSS) però sonaria massa fort en dir-t'ho. En un moment, tot calla. Tu calles i a mi em basten les vocals. Ha estat difícilment igualable (Jean Luc - EADLA) i ara és tard i he de marxar i sé que no m'acompanyaràs a casa. I ho deixem ací amb un bes i un bona nit.

Després sols feu que cagar-vos. Perdoneu. Ací no es parla en primera persona del singular. Entesos? Ja no tens al cap eixos ulls, els has perdut... i avui pass de tot (Jo, robot – AF). No importa, res importa. Els dies passen i ni ho penses. Faré com si res, res no ha passat. Volia dir-te que ara faig jo sol totes les coses que abans fèiem junts, que és molt més avorrit, sobretot fer l'amor (Amo tu cama rica)... i ningú diu res, ningú dirà res. I si me demanen què tal? Diré que normal (Jo, robot – AF).

Pensat fredament (Les meves ex i tu – EADLA), aquestes coses no acaben mai com a les pel·lis – per sort. Crec que firmaria per tornar a aquell instant, així i tot, no vull xafar-me els dits una altra volta. Oblidem-ho i, si de cas, repetim-ho. Però faré la maleta i aniré a avorrir-me a un altre lloc. M'esperen mil coses. La casa cau i els esperits es queden (Menjars al llit. Somnis a la taula – AC).

Desil·lusionaré a qui espere un final millor. Jo encara l'estic imaginant, relativament. Entrades com aquesta són una estupidesa, només paraules sense sentit, un parlar molt i no dir res.
Tan sols m'enganyaré dient que tot torna a començar (entre l'ordre i l'aventura – M). I als qui de veritat us estimeu... no feu faltes d'ortografia en dir-vos-ho. Gràcies.



Tens raó, tot el món es besa i no passa res (Amo tu cama rica).


Xococristis.

25 de juliol del 2011

WALK ON THE WILD SIDE

Si parlem de música, diré que som el que escoltem, i anime a cadascú a saber una mica millor qui és, parant-se a recordar la banda sonora que des de menuts ens acompanya i que, al cap i a la fi, ens forma com a persones, a la platja, a la piscina o passejant; deixar de banda els cascos i la música monòtona i avorrida de la ràdio o repetitiva del mòbil que fa anys que no renovem i tararejar el que ens vinga al cap. 

En el meu cas, a l’escola érem “Lou Reeds” i “Beatles” a les festes de nadal i primavera, on cada classe cantava una cançó. Però una cançó d’aquelles que posen els pèls de punta: a tercer, per exemple, fórem “Raimons” amb un veles e vents desafinat però d’allò més divertit entre trompetes i guitarres dels mestres i alumnes més grans. Més tard fórem “Estopes” , i sí, tots tenim un passat obscur “Fran Perees”. He de confessar que em porta bons records, però des de casa aquesta obscuritat era combatuda amb Sisa i Pep Botifarra, Pink Floyd o Llach, Maria del Mar Bonet o el mateix Camarón (entre tants altres). Vam ser “Morodos” i “Orejas de Van Goghs”, hem sigut tantes coses que no les podem recordar si no ens parem a pensar, i tot i així és fàcil oblidar-se’n alguna, “Bob Marleys” (impossible no haver sigut un Bob Marley cantant No woman no cry – com a mínim), “ Orishas”, qui no ha sigut alguna vegada una Celia Cruz, o un Compay Segundo amb un “sarandonga óyelo cantar”.

I és que som tantíssimes coses que fa por, però al cap i a la fi, som i cada cop serem més, i del que es tracta és de no oblidar d’on venim, però tampoc qui eren els nostres pares i els nostres avis, i aquesta herència de “ser” és fàcil trobar-la a la música, i fer-la forta perquè no es quede a les prestatgeries plena de pols.

“una ciclista de pego”, “Paf, un drac màgic”, “Peret”, “Los delinqüentes”, “La gossa sorda”, “Obrint pas”, “ orxata sound system”, “Simon and Garfunkel”, “Al tall”, “Albert Pla”, “Sabina”, “ Bongo Botrako”, “Ariel Rot”, “Frandz Ferdinand”, “Aspencat”, “Extremoduro”, “Marea”, “Love of Lesbian”, “Amaral” “Manel”, “Red Hot Chili Peppers”, “oasis”, “The Drums”, “Barricada”, “John Lennon”, ...
(i tots els que em deixe).


 Anònim.

15 de juny del 2011

ENTRADES EN EXÀMENS


O EL QUE QUEDA DE NOSALTRES ...




Perquè el blogg ha estat funcionant aquest mes amb visites nocturnes a les sis del matí i missatges més o menys telegràfics. I és que el món – universitari - no està per desaprofitar ni un segon. En canvi ara, ara tenim tot el temps de l'univers i aquesta és l'excusa que utilitzaré per tenir-vos entretinguts durant, potser, més de cinc minuts. Perdoneu el rotllo.
Ací teniu els Pensaments Despentinats que han fet viure tuveusbousverds durant les últimes setmanes.


Parlar pot ser una manera d'exercir el poder. Quan jo siga president formaré un govern només de filocats: així que aneu pensat quin és el càrrec que voleu i m'informeu de la vostra talla, de manera que anem encomanant ja els tratges.

La terra és plana perquè ho diu l'informatiu de Canal 9: per favor, apunte una ronda de mass media objectiu, no partidista, en la nostra llengua i amb una bona jerarquització de la informació. Anote Urgent a la comanda. Gràcies.

Una primera persona del plural: que ens inclou a tots en un projecte comú que començà a principi de curs. La radiografia d'un any que ha esdevingut un munt d'experiències i vivències. De contrasentits, debats i gent diversa. Filocats, ens pose un deu.

Me'n puge per les parets: desfici. Jo vull llibertat. Volar al meu aire i no fer cas de res ni de ningú. Confondre's amb el llibertinatge i el salvatgisme. I que res em pare.

Abcdetc: et cetĕra, i la resta.

Serà, com a poc, interessant: el que ens amaga el temps futur o immediatament present. I no sé si estem del tot preparats.

Quasiparaules: la lletra està sobrevalorada. I no em calen refugis en grans converses. Em bastaria un instant. Un simple mirar d'ulls i llavis. Un somriure a cau d'orella. Un gemec.

Sembla tot tan menut i insignificant. Infinitesimal: de la grandària d'una formiga.

[vakánses]: per no fer res i fer de tot. Es veu – i et beus – la vida d'una altra manera. Sense presses ni pressions. Temps al temps, perquè ara ens en sobra.

I, a vegades, ens en sortim: i mirem endavant i hi ha qui ens ajuda i hi ha qui no. Gràcies a les persones que es materialitzen com a entrebancs davant els nostres objectius. Va por ustedes.

Bon dia: estàs a tuveusbousverds, els veus? Jo sí.

Aquest home no s'estima el valencià...clar! mai l'ha parlat mai l'ha escrit, mai ha parlat amb els fills en valencià, mai s'ha despertat parlant en valencià, mai ha malpensat en valencià, mai s'ha rist ni ha plorat en valencià...aquest home si no s'estima el valencià tampoc s'estima el poble que el parla!: aquesta és made in Víctor. I és que resulta que en valencià es poden fer moltes moltes coses. Però alguns això no ho veuen – ni ho senten.

Ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat: perquè cadascú té els seus maldecaps i jo no vull molestar. Millor ho deixe ací.

Ahir tenia son: i això que molts de vosaltres no heu dormit o us heu gitat a les tantes aquestos últims dies. A partir d'ara ho farem després de tota una nit de festa i desparrame.

Era necessari? No ens agrada aquesta Espanya que ens venen. No queden ideals. O als pocs que els conservem ens estrenyen fins l'extrem. No és just. No volem continuar així: aquesta fou motivada per la brutalitat de la força policial (en tots els seus sentits) contra els acampats a Barcelona, imatge que es reproduiria setmanes més tard a València.

La frase d'avui serà: podeu enviar les vostres frases a tuveusbousverds@hotmail.es : encara estàs a temps! Tots tenim un geni interior. Trau el teu i envia'ns alguna cosa. El que siga. Tot serà ben rebut i publicat.

Estudiem, i estudiant només ens entra un concepte al cap: E S T I U: l'acabem d'encetar amb un tot de projectes i viatges. Experiències que amb la calor prenen un altre paper. Els cossos es dilaten – o s'apeguen - mentre el groc pinta el cel; i el blau la terra.

Una sola letra puede cambiar el munbo: quelcom tan senzill com una lletra. Podem començar per ací i acabar on ens proposem.

Acampada: alguna cosa ha començat. Llegia als periòdics que no se'n van, que es muden a la nostra consciència. Podrem suportar el seu pes?

Despertarem algun dia? Kant despertà del somni dogmàtic. La nostra societat encara no. Hauríem de practicar i venerar l'escepticisme. Plantegem-nos interrogants. Tots els que puguem. Interrogants que ens facen arribar fins on no ho hem fet abans.

Fem que milions de papers a dintre de sobres canvien allò que volem. (Dipositem un paper, equivoquem-nos: marquem la diferència i convencem d'una realitat més justa): obra del nostre Víctor davant les eleccions del passat diumenge 22 de maig en què molt joves votàvem per primera vegada.

Atlantis is calling... SOS for Love!: no només Atlantis. Una cridada a l'amor no es fa únicament des de tan lluny. Pot aparéixer més a prop. Tan sols necessites un sí i molta cobertura.

Ai las! Lletraferit de l'A a la Z 
en llengua fosca i en país petit!: bonic adjectiu el de lletraferit. I més en un temps en què se'ns vol apagar la llengua des d'un govern que no ens representa.

Vull pensar que tot va bé: perquè si no, se'ns cau el món. Crec que és millor així. I oblidar-se de tot i de tots.

Molta corbata i molt poca vergonya: clar i concís. Els polítics actuals es vesteixen amb els nostres diners mentre moltes de les necessitats més bàsiques queden nues davant una societat que només vol fer-se sentir. Ah i justícia.

és una cosa que et pilla molt més de prop, et toca més la pell!: Em sembla més adient que cadascú interprete una cosa diferent. Deixeu volar la ment. Potser estem pensant el mateix. O potser no. Què et toca a tu la pell?


Sí, HI HA VIDA DESPRÉS D'EXÀMENS. I quina vida!


Gràcies pel vostre temps
Adéu adéu
C. C.


11 de juny del 2011

8 de maig del 2011

HÁBLAME EN CATALÁN

Alguna cosa està canviant, poc a poc, perquè els canvis bruscos no sempre porten a millor. La realitat, segons com es veja, estarà mig plena o mig buida.
Dia a dia veiem al carrer – i a la tele – comportaments i opinions que ataquen la diversitat lingüística i cultural envers els particularismes d'un territori conformat per diverses identitats i sentiments. La falta d'interés per la resta, des de la centralitat i l'uniformisme polític, ha esdevingut un dels majors problemes de les darreres dècades. Estem vivint – i sofrint – com se'ns dispara contra la cultura, que pel seu poder i influència, dóna espenta a la imaginació i la llibertat, mou i difon idees i pot fer tombar els de dalt. Els polítics saben d'aquesta arma poderosa i tremolen, només els ha quedat la censura sense sentit: ens han apagat les emissions de la cadena pública i autonòmica TV3, ens tancaran un dels centres culturals més actius del País Valencià com és l'Octubre i recentment ofeguen el actors valencians amb la cancel·lació d'ajudes al Micalet.
I totes aquestes actuacions confirmades per una població que es limita a parlar en un sol idioma, i no se'n preocupa, perquè ni necessiten res més ni troben cap dificultat per fer-se entendre.

Però no tots som iguals. Per sort. Cada dia més, veiem al carrer – i a la tele – comportaments i opinions de totes bandes de l'Estat que defenen (des del castellà) un interés per les altres llengües i cultures amb les que, a dia d'ara, comparteixen territori. Una bona conversa – mig en castellà mig en català – em serveix com a base i argument per defensar el que ací escric. Existeix una realitat, que no crida tant fort com nosaltres però que opta pel plurilingüisme i el respecte d'uns davant i d'altres. Aquest és el cas de les declaracions que Cristina Almeida, qui ha estat una gran política, feia al programa El Club de l'Albert Om fa, ja uns tres anys, ens fa arribar un positivisme enorme posant per bandera la llibertat per parlar en la llengua pròpia de cadascú. “Pues porque tengo ganas!”


I amb això la música ha fet molt, des dels pares de la nova cançó com en Lluís Llach o en Raimon, fins els que consideraríem els néts de la música en català: grups com Manel, Pau alabajos o Els Amics de les Arts estan veient com els puja un sector de públic a altres parts d'Espanya. Han fet actuacions a Madrid (i Alemanya) amb les sales ben plenes; i és que podem llegir a youtube comentaris com:

 "El idioma es lo de menos, tampoco entiendo el inglés y me gustan muchos grupos americanos. Que se rompan los tabúes "españolistas" más rancios y que se cultive el plurilingüismo y culturalismo TAN RICO de este país de una vez por todas ya, COÑ*! que lleven a cantautores, rockeros, indies, pops y heavys en euskera, en galego y en catalán!!! que España los descubra de una santa vez y que así haya menos prejuicios en este país lleno de quisquillosos" 
La lluita cap a la normalització d'un idioma encara no ha acabat, però passet a passet, i amb gent que ens recolza, els resultats es van notant. I aquesta és la nostra tasca. Gràcies per escoltar-me i escoltar-te, (Lleig)! I què fem ara? Fem per veure la realitat mig plena i seguim endavant, alguna cosa aconseguirem – i aconseguim. Estic segura.
Gràcies pel vostre temps 
(i animeu-vos a escriure al TuVeusBousVerds)
Adéu adéu
C. C.

25 d’abril del 2011

25 D'ABRIL

Des del seu carrer homònim a Torrent. De menuda sempre havia preguntat als pares per què al meu carrer l'havien anomenat així. La batalla d'Almansa em contestaven i ací acabava la meua curiositat. Potser tenia sis anys i no necessitava cap més informació. Cap cartell i cap bandera intentaven fer més bonic el carrer i els edificis, però és que la festa – la cridòria i la multitud de gent - estava celebrant-se a València.


El passat 16 d'abril vam poder veure com tot un país (tots uns països) ens movíem per la llibertat d'expressió. Convocats per la tan sempre activa Acció Cultural del País Valencià sota el lema “Sí a la TV3! Sí a la llengua! Sí a la transparència!” marxàvem entre un mar de gent des d'unes torres a unes altres (disculpeu, però mai he sabut quines són quines).
Tot un cel de banderes, globus enormes, estelades de tots colors, papers i dibuixos de Rita, accents de ben lluny i retrobades filocats van inundar la capital. Vam arribar una mica perduts, però de seguida vam avançar tots junts endavant fins on esperava un dels grans mites de la cançó en català, en Lluís Llach – a qui alguns ni vam poder veure per l'enorme quantitat de gent que allí l'esperava.


La concentració més multitudinària dels últims anys com a punt àlgid de la resta de mobilitzacions que s'han fet a tot el territori els últims mesos, en defensa de la justícia i la llibertat, per un govern que ens respecte i que abrace la bona cultura i bona educació.
Mentre al Parlament les coses van endavant poc a poc, només queda pendent el pagament de la incommensurable multa imposada que ACPV ha d'assumir – si es pot, amb l'ajuda i col·laboració de tots els qui volem el retorn de les emissions de la TV3.


A http://www.acpv.cat/siatv3/index.html hi ha tot un seguit d'informació i maneres de comprometre's en la mesura que es puga; perquè tota pedra fa paret, una paret en contra de l'abús dels polítics i a favor de llengua i la qualitat televisiva.




Només em queda recordar unes xiques estellesianes i el seu

                          allò que val és la consciència 
                          de no ser res si no s'és poble



Gràcies pel vostre temps 
(i animeu-vos a escriure al TuVeusBousVerds)
Adéu adéu
C. C.

22 d’abril del 2011

Error i Encert comencen per una mateixa lletra

He d'advertir des d'ara mateix que em dispose a escriure, a encetar un nou Sense títol 1 una nit de futbol d'un dia de futbol anterior a unes vint-i-quatre hores més també de futbol. 
I és que el tsunami del Barça-Madrid et fa pensar un poc més les coses, potser per això de tenir la tele apagada i estar escoltant Antònia Font aliena a qualsevol crit de GOOL veí. (Què divertit lo que escric quan estic avorrit). 

Us plantege un tema curt i nou (i no m'ha inspirat cap condició climatològica) de bastant base transcendental i metafísica - almenys per a mi. 
Establim un paral·lelisme complicat.
De menuts no ens sostenim per nosaltres mateixos i necessitem algú que ens ajude, que ens agafe ben fort per no caure i que ens anime a fer un passet darrere l'altre sempre endavant. Confiant que no caurem perdem la por dels primers avanços. I tot és fàcil, cada nova experiència és al·lucinant, aprenem poc a poc i tot va quedant endins. 

Què passa quan ens fem majors i ens adonem que no sabem res de la vida? No ens sostenim per nosaltres mateixos – i no estic parlant de quan portem al cos més de tres quintos. Necessitem algú que ens ajude però no el trobem. Fem les coses sense pensar. Ningú ens agafa ben fort i caiem a baix. Ens desanimem a mirar endavant. Ja a terra ens envaeix una por encara major envers els següents avanços. Tot és difícil, cada nova experiència és només una al·lucinació. La caguem poc a poc i tot va quedant endins i enfora. 

No vull, però, una entrada trista ni gens pessimista de la vida, perquè no és el meu estil (d'escriptura ni de vida). Sóc una ferma creient en el sistema humà de l'error-encert, o dels mil-errors per aconseguir un sol encert. La base és la mateixa. La qüestió és tirar recte sense pensar les conseqüències. Això ja vindrà després i després serà quan decidim i raonem si hem fet bé o hem fet malament. I així fins que topes amb la paret i finalment n'aprengues. No hi ha més. Tot açò Smells Like Teen Spirit i només ho assaborirem uns anys. Estem disposats a perdre'ns-ho?

...





Gràcies pel vostre temps 
(i animeu-vos a escriure al TuVeusBousVerds)
Adéu adéu
C. C.