ALL YOU NEED IS LOVE

• SGT. PEPPER LONELY HEARTS CLUB BAND (second part)

Perquè les segones parts mai no han estat bones. L'amor no arriba a l'estiu: la calor i el ponent el fan fugir ben lluny – per tot allò de la suor i les feromones. A partir d'ací, tot sentiment que, almenys, se li assemble és una ficció, un somni, una estrela i una calentura.

Avise als navegants que no em basaré en fets reals; senzillament perquè, de fets, jo no en tinc.

Comencem.

Una història sempre té un principi fàcilment malinterpetable (Jean Luc – EADLA). Les oportunitats es multipliquen a mesura que avança la confiança. Quatre frase malcomptades (4-3-3- - EADLA) poden esdevenir tota una inspiració nocturna per als sentits – i la imaginació.

(Va, escriu-me alguna cosa.)

Et conformes amb un missatge fugaç que obris al llit. Com una cervesa dolça o una orxata en un dia de pluja. Qualsevol escenari seria l'adequat per començar (La gent normal – M) - o això és el que a tu et sembla. Una possibilitat possible que avança quasi a la velocitat de la llum del teu internet.

El temps és irrecuperable. S'ha d'aprofitar el temps (Amo tu cama rica). Comences a pensar en la idea, t'hi afegeixes i et converteixes. Et ronda el cap mentre la mistela et fa efecte i ara, ara respires diferent. Tanmateix no estàs del tot segur. Et decidiràs quan caiga la nit sobre els camps, quan dorma tota la ciutat (Crida – A). Perquè te trobes amb un poc de vergonya i un molt d'atreviment. Continues pensant. Saps que sona perfecte, més que perfecte. Un ara i ací. Un ja pensarem demà. No tens por i n'estàs prop. Allargues la indecisió fins l'extrem, fins les quatre del matí i acabes sincronitzant amb l'altre extrem del seu braç. No pots fer res més. No us queda alé i deixareu que l'aire us empente (La mètrica perfecta – 121dB). Avui no tornaràs sense ella – i ho sabies.

Poses la clau i encetes el ball (L'amor és cec – AC). Acaba d'envair ta casa i ho ha fet expressament. L'arrapes amb les ungles i amb les dent (La cançó del soldadet – M). Semblava fàcil, però de vegades no ho era. Això no importa. Esteu junts, pegats, anestesiats (Els catarres). Me la fiques more (Me la fiques more - OSS) però sonaria massa fort en dir-t'ho. En un moment, tot calla. Tu calles i a mi em basten les vocals. Ha estat difícilment igualable (Jean Luc - EADLA) i ara és tard i he de marxar i sé que no m'acompanyaràs a casa. I ho deixem ací amb un bes i un bona nit.

Després sols feu que cagar-vos. Perdoneu. Ací no es parla en primera persona del singular. Entesos? Ja no tens al cap eixos ulls, els has perdut... i avui pass de tot (Jo, robot – AF). No importa, res importa. Els dies passen i ni ho penses. Faré com si res, res no ha passat. Volia dir-te que ara faig jo sol totes les coses que abans fèiem junts, que és molt més avorrit, sobretot fer l'amor (Amo tu cama rica)... i ningú diu res, ningú dirà res. I si me demanen què tal? Diré que normal (Jo, robot – AF).

Pensat fredament (Les meves ex i tu – EADLA), aquestes coses no acaben mai com a les pel·lis – per sort. Crec que firmaria per tornar a aquell instant, així i tot, no vull xafar-me els dits una altra volta. Oblidem-ho i, si de cas, repetim-ho. Però faré la maleta i aniré a avorrir-me a un altre lloc. M'esperen mil coses. La casa cau i els esperits es queden (Menjars al llit. Somnis a la taula – AC).

Desil·lusionaré a qui espere un final millor. Jo encara l'estic imaginant, relativament. Entrades com aquesta són una estupidesa, només paraules sense sentit, un parlar molt i no dir res.

Tan sols m'enganyaré dient que tot torna a començar (entre l'ordre i l'aventura – M). I als qui de veritat us estimeu... no feu faltes d'ortografia en dir-vos-ho. Gràcies.

Tens raó, tot el món es besa i no passa res (Amo tu cama rica).

Xococristis.

WALK ON THE WILD SIDE

Si parlem de música, diré que som el que escoltem, i anime a cadascú a saber una mica millor qui és, parant-se a recordar la banda sonora que des de menuts ens acompanya i que, al cap i a la fi, ens forma com a persones, a la platja, a la piscina o passejant; deixar de banda els cascos i la música monòtona i avorrida de la ràdio o repetitiva del mòbil que fa anys que no renovem i tararejar el que ens vinga al cap. 

En el meu cas, a l’escola érem “Lou Reeds” i “Beatles” a les festes de nadal i primavera, on cada classe cantava una cançó. Però una cançó d’aquelles que posen els pèls de punta: a tercer, per exemple, fórem “Raimons” amb un veles e vents desafinat però d’allò més divertit entre trompetes i guitarres dels mestres i alumnes més grans. Més tard fórem “Estopes” , i sí, tots tenim un passat obscur “Fran Perees”. He de confessar que em porta bons records, però des de casa aquesta obscuritat era combatuda amb Sisa i Pep Botifarra, Pink Floyd o Llach, Maria del Mar Bonet o el mateix Camarón (entre tants altres). Vam ser “Morodos” i “Orejas de Van Goghs”, hem sigut tantes coses que no les podem recordar si no ens parem a pensar, i tot i així és fàcil oblidar-se’n alguna, “Bob Marleys” (impossible no haver sigut un Bob Marley cantant No woman no cry – com a mínim), “ Orishas”, qui no ha sigut alguna vegada una Celia Cruz, o un Compay Segundo amb un “sarandonga óyelo cantar”.

I és que som tantíssimes coses que fa por, però al cap i a la fi, som i cada cop serem més, i del que es tracta és de no oblidar d’on venim, però tampoc qui eren els nostres pares i els nostres avis, i aquesta herència de “ser” és fàcil trobar-la a la música, i fer-la forta perquè no es quede a les prestatgeries plena de pols.

“una ciclista de pego”, “Paf, un drac màgic”, “Peret”, “Los delinqüentes”, “La gossa sorda”, “Obrint pas”, “ orxata sound system”, “Simon and Garfunkel”, “Al tall”, “Albert Pla”, “Sabina”, “ Bongo Botrako”, “Ariel Rot”, “Frandz Ferdinand”, “Aspencat”, “Extremoduro”, “Marea”, “Love of Lesbian”, “Amaral” “Manel”, “Red Hot Chili Peppers”, “oasis”, “The Drums”, “Barricada”, “John Lennon”, ...
(i tots els que em deixe).

 Anònim.

ENTRADES EN EXÀMENS

O EL QUE QUEDA DE NOSALTRES ...

Perquè el blogg ha estat funcionant aquest mes amb visites nocturnes a les sis del matí i missatges més o menys telegràfics. I és que el món – universitari - no està per desaprofitar ni un segon. En canvi ara, ara tenim tot el temps de l'univers i aquesta és l'excusa que utilitzaré per tenir-vos entretinguts durant, potser, més de cinc minuts. Perdoneu el rotllo.

Ací teniu els Pensaments Despentinats que han fet viure tuveusbousverds durant les últimes setmanes.

Parlar pot ser una manera d'exercir el poder. Quan jo siga president formaré un govern només de filocats: així que aneu pensat quin és el càrrec que voleu i m'informeu de la vostra talla, de manera que anem encomanant ja els tratges.

La terra és plana perquè ho diu l'informatiu de Canal 9: per favor, apunte una ronda de mass media objectiu, no partidista, en la nostra llengua i amb una bona jerarquització de la informació. Anote Urgent a la comanda. Gràcies.

Una primera persona del plural: que ens inclou a tots en un projecte comú que començà a principi de curs. La radiografia d'un any que ha esdevingut un munt d'experiències i vivències. De contrasentits, debats i gent diversa. Filocats, ens pose un deu.

Me'n puge per les parets: desfici. Jo vull llibertat. Volar al meu aire i no fer cas de res ni de ningú. Confondre's amb el llibertinatge i el salvatgisme. I que res em pare.

Abcdetc: et cetĕra, i la resta.

Serà, com a poc, interessant: el que ens amaga el temps futur o immediatament present. I no sé si estem del tot preparats.

Quasiparaules: la lletra està sobrevalorada. I no em calen refugis en grans converses. Em bastaria un instant. Un simple mirar d'ulls i llavis. Un somriure a cau d'orella. Un gemec.

Sembla tot tan menut i insignificant. Infinitesimal: de la grandària d'una formiga.

[vakánses]: per no fer res i fer de tot. Es veu – i et beus – la vida d'una altra manera. Sense presses ni pressions. Temps al temps, perquè ara ens en sobra.

I, a vegades, ens en sortim: i mirem endavant i hi ha qui ens ajuda i hi ha qui no. Gràcies a les persones que es materialitzen com a entrebancs davant els nostres objectius. Va por ustedes.

Bon dia: estàs a tuveusbousverds, els veus? Jo sí.

Aquest home no s'estima el valencià...clar! mai l'ha parlat mai l'ha escrit, mai ha parlat amb els fills en valencià, mai s'ha despertat parlant en valencià, mai ha malpensat en valencià, mai s'ha rist ni ha plorat en valencià...aquest home si no s'estima el valencià tampoc s'estima el poble que el parla!: aquesta és made in Víctor. I és que resulta que en valencià es poden fer moltes moltes coses. Però alguns això no ho veuen – ni ho senten.

Ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat: perquè cadascú té els seus maldecaps i jo no vull molestar. Millor ho deixe ací.

Ahir tenia son: i això que molts de vosaltres no heu dormit o us heu gitat a les tantes aquestos últims dies. A partir d'ara ho farem després de tota una nit de festa i desparrame.

Era necessari? No ens agrada aquesta Espanya que ens venen. No queden ideals. O als pocs que els conservem ens estrenyen fins l'extrem. No és just. No volem continuar així: aquesta fou motivada per la brutalitat de la força policial (en tots els seus sentits) contra els acampats a Barcelona, imatge que es reproduiria setmanes més tard a València.

La frase d'avui serà: podeu enviar les vostres frases a tuveusbousverds@hotmail.es : encara estàs a temps! Tots tenim un geni interior. Trau el teu i envia'ns alguna cosa. El que siga. Tot serà ben rebut i publicat.

Estudiem, i estudiant només ens entra un concepte al cap: E S T I U: l'acabem d'encetar amb un tot de projectes i viatges. Experiències que amb la calor prenen un altre paper. Els cossos es dilaten – o s'apeguen - mentre el groc pinta el cel; i el blau la terra.

Una sola letra puede cambiar el munbo: quelcom tan senzill com una lletra. Podem començar per ací i acabar on ens proposem.

Acampada: alguna cosa ha començat. Llegia als periòdics que no se'n van, que es muden a la nostra consciència. Podrem suportar el seu pes?

Despertarem algun dia? Kant despertà del somni dogmàtic. La nostra societat encara no. Hauríem de practicar i venerar l'escepticisme. Plantegem-nos interrogants. Tots els que puguem. Interrogants que ens facen arribar fins on no ho hem fet abans.

Fem que milions de papers a dintre de sobres canvien allò que volem. (Dipositem un paper, equivoquem-nos: marquem la diferència i convencem d'una realitat més justa): obra del nostre Víctor davant les eleccions del passat diumenge 22 de maig en què molt joves votàvem per primera vegada.

Atlantis is calling... SOS for Love!: no només Atlantis. Una cridada a l'amor no es fa únicament des de tan lluny. Pot aparéixer més a prop. Tan sols necessites un sí i molta cobertura.

Ai las! Lletraferit de l'A a la Z 

en llengua fosca i en país petit!: bonic adjectiu el de lletraferit. I més en un temps en què se'ns vol apagar la llengua des d'un govern que no ens representa.

Vull pensar que tot va bé: perquè si no, se'ns cau el món. Crec que és millor així. I oblidar-se de tot i de tots.

Molta corbata i molt poca vergonya: clar i concís. Els polítics actuals es vesteixen amb els nostres diners mentre moltes de les necessitats més bàsiques queden nues davant una societat que només vol fer-se sentir. Ah i justícia.

és una cosa que et pilla molt més de prop, et toca més la pell!: Em sembla més adient que cadascú interprete una cosa diferent. Deixeu volar la ment. Potser estem pensant el mateix. O potser no. Què et toca a tu la pell?

Sí, HI HA VIDA DESPRÉS D'EXÀMENS. I quina vida!

Gràcies pel vostre temps

Adéu adéu

C. C.

HÁBLAME EN CATALÁN

Alguna cosa està canviant, poc a poc, perquè els canvis bruscos no sempre porten a millor. La realitat, segons com es veja, estarà mig plena o mig buida.

Dia a dia veiem al carrer – i a la tele – comportaments i opinions que ataquen la diversitat lingüística i cultural envers els particularismes d'un territori conformat per diverses identitats i sentiments. La falta d'interés per la resta, des de la centralitat i l'uniformisme polític, ha esdevingut un dels majors problemes de les darreres dècades. Estem vivint – i sofrint – com se'ns dispara contra la cultura, que pel seu poder i influència, dóna espenta a la imaginació i la llibertat, mou i difon idees i pot fer tombar els de dalt. Els polítics saben d'aquesta arma poderosa i tremolen, només els ha quedat la censura sense sentit: ens han apagat les emissions de la cadena pública i autonòmica TV3, ens tancaran un dels centres culturals més actius del País Valencià com és l'Octubre i recentment ofeguen el actors valencians amb la cancel·lació d'ajudes al Micalet.

I totes aquestes actuacions confirmades per una població que es limita a parlar en un sol idioma, i no se'n preocupa, perquè ni necessiten res més ni troben cap dificultat per fer-se entendre.

Però no tots som iguals. Per sort. Cada dia més, veiem al carrer – i a la tele – comportaments i opinions de totes bandes de l'Estat que defenen (des del castellà) un interés per les altres llengües i cultures amb les que, a dia d'ara, comparteixen territori. Una bona conversa – mig en castellà mig en català – em serveix com a base i argument per defensar el que ací escric. Existeix una realitat, que no crida tant fort com nosaltres però que opta pel plurilingüisme i el respecte d'uns davant i d'altres. Aquest és el cas de les declaracions que Cristina Almeida, qui ha estat una gran política, feia al programa El Club de l'Albert Om fa, ja uns tres anys, ens fa arribar un positivisme enorme posant per bandera la llibertat per parlar en la llengua pròpia de cadascú. “Pues porque tengo ganas!”

I amb això la música ha fet molt, des dels pares de la nova cançó com en Lluís Llach o en Raimon, fins els que consideraríem els néts de la música en català: grups com Manel, Pau alabajos o Els Amics de les Arts estan veient com els puja un sector de públic a altres parts d'Espanya. Han fet actuacions a Madrid (i Alemanya) amb les sales ben plenes; i és que podem llegir a youtube comentaris com:

 "El idioma es lo de menos, tampoco entiendo el inglés y me gustan muchos grupos americanos. Que se rompan los tabúes "españolistas" más rancios y que se cultive el plurilingüismo y culturalismo TAN RICO de este país de una vez por todas ya, COÑ*! que lleven a cantautores, rockeros, indies, pops y heavys en euskera, en galego y en catalán!!! que España los descubra de una santa vez y que así haya menos prejuicios en este país lleno de quisquillosos" 

La lluita cap a la normalització d'un idioma encara no ha acabat, però passet a passet, i amb gent que ens recolza, els resultats es van notant. I aquesta és la nostra tasca. Gràcies per escoltar-me i escoltar-te, (Lleig)! I què fem ara? Fem per veure la realitat mig plena i seguim endavant, alguna cosa aconseguirem – i aconseguim. Estic segura.

Gràcies pel vostre temps 

(i animeu-vos a escriure al TuVeusBousVerds)

Adéu adéu

C. C.

25 D'ABRIL

Des del seu carrer homònim a Torrent. De menuda sempre havia preguntat als pares per què al meu carrer l'havien anomenat així. La batalla d'Almansa em contestaven i ací acabava la meua curiositat. Potser tenia sis anys i no necessitava cap més informació. Cap cartell i cap bandera intentaven fer més bonic el carrer i els edificis, però és que la festa – la cridòria i la multitud de gent - estava celebrant-se a València.

El passat 16 d'abril vam poder veure com tot un país (tots uns països) ens movíem per la llibertat d'expressió. Convocats per la tan sempre activa Acció Cultural del País Valencià sota el lema “Sí a la TV3! Sí a la llengua! Sí a la transparència!” marxàvem entre un mar de gent des d'unes torres a unes altres (disculpeu, però mai he sabut quines són quines).

Tot un cel de banderes, globus enormes, estelades de tots colors, papers i dibuixos de Rita, accents de ben lluny i retrobades filocats van inundar la capital. Vam arribar una mica perduts, però de seguida vam avançar tots junts endavant fins on esperava un dels grans mites de la cançó en català, en Lluís Llach – a qui alguns ni vam poder veure per l'enorme quantitat de gent que allí l'esperava.

La concentració més multitudinària dels últims anys com a punt àlgid de la resta de mobilitzacions que s'han fet a tot el territori els últims mesos, en defensa de la justícia i la llibertat, per un govern que ens respecte i que abrace la bona cultura i bona educació.

Mentre al Parlament les coses van endavant poc a poc, només queda pendent el pagament de la incommensurable multa imposada que ACPV ha d'assumir – si es pot, amb l'ajuda i col·laboració de tots els qui volem el retorn de les emissions de la TV3.

A http://www.acpv.cat/siatv3/index.html hi ha tot un seguit d'informació i maneres de comprometre's en la mesura que es puga; perquè tota pedra fa paret, una paret en contra de l'abús dels polítics i a favor de llengua i la qualitat televisiva.

Només em queda recordar unes xiques estellesianes i el seu

                          allò que val és la consciència 

                          de no ser res si no s'és poble

Gràcies pel vostre temps 

(i animeu-vos a escriure al TuVeusBousVerds)

Adéu adéu

C. C.

Error i Encert comencen per una mateixa lletra

He d'advertir des d'ara mateix que em dispose a escriure, a encetar un nou Sense títol 1 una nit de futbol d'un dia de futbol anterior a unes vint-i-quatre hores més també de futbol. 

I és que el tsunami del Barça-Madrid et fa pensar un poc més les coses, potser per això de tenir la tele apagada i estar escoltant Antònia Font aliena a qualsevol crit de GOOL veí. (Què divertit lo que escric quan estic avorrit). 

Us plantege un tema curt i nou (i no m'ha inspirat cap condició climatològica) de bastant base transcendental i metafísica - almenys per a mi. 

Establim un paral·lelisme complicat.

De menuts no ens sostenim per nosaltres mateixos i necessitem algú que ens ajude, que ens agafe ben fort per no caure i que ens anime a fer un passet darrere l'altre sempre endavant. Confiant que no caurem perdem la por dels primers avanços. I tot és fàcil, cada nova experiència és al·lucinant, aprenem poc a poc i tot va quedant endins. 

Què passa quan ens fem majors i ens adonem que no sabem res de la vida? No ens sostenim per nosaltres mateixos – i no estic parlant de quan portem al cos més de tres quintos. Necessitem algú que ens ajude però no el trobem. Fem les coses sense pensar. Ningú ens agafa ben fort i caiem a baix. Ens desanimem a mirar endavant. Ja a terra ens envaeix una por encara major envers els següents avanços. Tot és difícil, cada nova experiència és només una al·lucinació. La caguem poc a poc i tot va quedant endins i enfora. 

No vull, però, una entrada trista ni gens pessimista de la vida, perquè no és el meu estil (d'escriptura ni de vida). Sóc una ferma creient en el sistema humà de l'error-encert, o dels mil-errors per aconseguir un sol encert. La base és la mateixa. La qüestió és tirar recte sense pensar les conseqüències. Això ja vindrà després i després serà quan decidim i raonem si hem fet bé o hem fet malament. I així fins que topes amb la paret i finalment n'aprengues. No hi ha més. Tot açò Smells Like Teen Spirit i només ho assaborirem uns anys. Estem disposats a perdre'ns-ho?

...

Gràcies pel vostre temps 

(i animeu-vos a escriure al TuVeusBousVerds)

Adéu adéu

C. C.

Ja tinc ganes de tornar-te a veure al meu llit al matí. De despertar-me amb un plat d’ous amb bacon a la tauleta de nit, al costat d’un despertador mut i boca terrosa, que més que marcar l’hora em recorda que amb tu no hi ha hora que valga.

Tinc ganes que les cortines estiguen mig despassades i que el sol de les deu faça que els llençols blancs prenguen vida, i que prenga més vida encara el que hi ha a sota. I la música sonant i els ous gelant-se, i uns somriures despentinats que diuen bon dia. I la teva mà fent pessigolles ves a saber on, i besar-te ves a saber on i estimar-te ves a saber on, entre coixins i olor a bacon i primavera. 

I el rellotge mut, i el temps que no passa.

SGT. PEPPER LONELY HEARTS CLUB BAND

“Amb la llengua,

es fa amics, s'expressa la solitud,

es llepa qualsevol cosa,

es fa la Revolució,

(però sobretot es cometen faltes d'ortografia)”

-        Font desconeguda.

Solitud? Impossible a aquests dies de l'any. La primavera – si m'ho permeteu i em perdoneu per interrompre sempre amb l'oratge en aquest blogg, però és que sent com un imperatiu meteorològic que em fa escriure coses com aquestes – una estació en què les flors s'obrin, el sol brilla ben alt i les hormones, al·lèrgies i suors suren en l'aire. NO és una època per a la solitud. Ben mirat cap època és bona per a estar sol, però no, en primavera ningú hauria d'estar sol. Hauríem de fer com un projecte de llei, o un subapartat dins algun estatut (o el que siga que es fa amb les lleis) on es prohibira restar sol en primavera.

Per això, i per tots els que estem-esteu-estan sols i per tots els que estem-esteu-estan ben acompanyats, m'he proposat establir les fases d'un procés complicat i complex mitjançant la paraula, expressió de sentiments profunds (o no) sobre això que molts anomenen “amor”.

Comencem pel principi.

I sovint, el principi pot ser una simple mirada.

“Vós que amb el mirar matau,

matau-me sols que em mireu:

que m'estim més que em mateu,

que viure si no em mirau”

-        Font desconeguda.

Ja podem resistir-nos, enganyar-nos, negar-nos, però s'ha iniciat a dins alguna cosa.

“Supose que hui també somiaré amb tu, ens vegem al meu món”

-        Víctor P.

Després el dubte, l'acostament, no saber què se sent ni què fem sentir. L'ambivalència de les paraules, els dobles sentits i les indirectes. Un joc complicat.

“A joc de daus vos acompararé”

-        Ausiàs March, Veles e Vents.

El cor, expressió i metonímia, òrgan i imatge per excel·lència (típica) de l'amor en el seu estat més pur, més vital.

“He trobat el millor dels cors refugiat en dolça dona”

-        Font no revelable.

En aquest estat, “Servil i Acabat, Boig per tu” (- Sau), no cal fer res més, no ho necessites.

“Em passaria mil hores mirant-te mentre pugen els oceans”

-        La Gossa Sorda, Quina Calitja.

I els actes es torben i les paraules es capgiren.

“ulls els tanca,

bes un dóna'm,

món del fi la a fins seguiré

et i!”

-        Font no revelable.

Per què? No hi ha causa física, científica, matemàtica que explique quelcom així.

“Perquè t'he respirat a tota tu tot jo”

-        Àngel Guimerà, Terra Baixa.

I només ens queden les paraules. Un tu, un jo, i un verb.

“Ja saps què passa... T'ESTIMO, T'ESTIME, T'ESTIM”

-        La Gossa Sorda, Camals Mullats.

A estes alçades de l'entrada, estimat lector, vosté i jo ens trobem en un espai tan efímer – o permanent – com és Internet, compartint unes paraules, unes frases, lletres de cançons, poemes, i tonteries romanticones diverses. Açò és en definitiva el que fan les parelles cursis.

Ja no podem parlar de solitud, tu i jo ja no estem sols. Però l'amor no es pot quedar només en el llenguatge. La carn vol carn i el cos, necessita contacte. Portem açò més enllà, ho estem desitjant.

Ja ho va dir el GRAN

“Res no uneix tant com una bestiesa compartida”

-        Joan Fuster.

Bestiesa. Amor animal. “La sang bullent. El cor calent. L'alegria al cos. Vitalitat a dintre.” (- TuVeusBousVerds), perquè estem en l'edat, perquè som joves...

“Vull dormir amb gent normal com tu”

-        Manel, Gent Normal.

“Vull fer-te tremolar, i abraçar-te amb tot el cos”

-        Font no revelable.

Ara és quan et recorde “La Cançó Explícita” (- Pauet Alabajos), no hi ha res més tendre, més a poc a poc, més sentit que la pell, més explícit...

“Em desfàs”

-        Font no revelable.

I tot rodola, tot. És tan fàcil com:

“Tres favors vull demanar-te i els tres clamen al plaer: el primer és mossegar-te, el segon és despullar-te... endevina tu el tercer”

-        Font desconeguda.

Però Ai! (sospir) Què fem quan tot s'acaba? Perquè  “l'amor només dura un temps” ( - Els Amics de les Arts, Les Meves Ex i Tu). Ens queda tot al cap, cada moment, cada fet i cada paraula.

“Tinc un record meravellós de tot el temps que hem conviscut, hem sigut inseparables per molts anys”

-        Pau Alabajos, Síl·labes de Vidre.

I reflexionar, pegar-li voltes al cap. Què ha pogut passar i per què. On han quedat tots els projectes de futur que mai no durem a terme.

“Tu i jo no ens hem banyat mai al mar”

-        Manel, Al Mar.

Però tota etapa conviu un temps amb nosaltres. I acaba superant-se (en el millor dels casos).

“Fins i tot quan els núvols tapen el Sol, està ahí. Tot i que la força pareix no sortir, està ahí...”

-        Arantxa L.

I és quan amb veu ben forta, ens atrevim a dir:

“No t'enyoro, nena”

-        Manel, No T'enyoro.

Però açò no és el final. Encara no hem acabat. Posem un “Punt i principi – de viure sense tu” (-Antònia Font, Viure Sense Tu). La vida marxa i no saps mai ben bé quins plans té per tu. Potser el que sempre has buscat ho tens més a prop que mai, a un metre de distància, només un. Tan proper com un amic. I és que no necessites res més.

“Que som amics

que som amants”

-        Antònia Font, Viure sense tu.

Almenys ho he intentat. Ningú naix sabent-ho tot sobre les relacions. I s'aprén amb el temps – o això diuen. Les paraules poden ajudar-nos. La frase indicada en el moment indicat pot desencadenar la revolució (també sexual). De totes formes, tingues present que:

“Qualsevol cosa que et digués, no seria original. Ja ho haurien dit Els Beatles en el Sgt. Pepper Lonely Hearts Club Band”

-        Els Amics de les Arts, A Vegades.

Com a èxtasi final: només em queda animar-vos a fer reviscolar aquest blogg. A que comenteu i em comenteu. I acomiadar-me sense oblidar al mestre dels versos, i recorda sempre que

“No hi havia a València dos amants com nosaltres”

-        Vicent Andrés Estellés.

Gràcies pel vostre temps

Adéu adéu

C. C.

LES FALLES, O L'INICI DEL BON TEMPS

Febrer era fred. O això diuen. Els filocats vivim en un soterrani – no sé si “amagats” a propòsit per la UV o no...no, no, volem pensar que no – on la temperatura mai no baixa dels 27 graus, fins i tot en ple hivern. Però ja hem entrat en Març, i Març queda molt lluny de les jaquetes, bufandes i guants. Així que existeix tot un món exterior que vam descobrir ahir amb ... (tres punts suspensius perquè agafeu aire i intriga i li poseu més emoció al moment i al que ara vindrà) ...LA PRIMERA MASCLETÀ!

I és que senyores i senyors ja estem en Falles, i Falles no sols són petardos, fum i aglomeracions de quatre tipus de persones:

La gent normal acostumada a aquesta festa des de menuts però que sent com un imperatiu moral el fet de perdre almenys un dia de la seua vida a l'any en visitar a València les falles més desmesurades i en trencar-se els oïts amb un bon terratrèmol, que això fa festa.

Els turistes que no comprenen el despropòsit de tant de soroll però que amb un mocador faller ja van pagats.

Les falleres, sense elles la festa no tindria cap sentit, perquè no sentiríem el “senyor pirotècnic..” i tot el que la frase comporta, ni tampoc veuríem la Rita animadíssima al balcó de l'ajuntament.

Les “abueles caldoses”, en perill d'extinció, que tenen més opinió crítica sobre els vestits i la festa que l'Abradelo-fallera-sexy que ens volen vendre cada any.

Així i tot, les falles no són només una setmana amb més o menys trellat (un dels grans, en Ferran Torrent - d'ací de l'Horta- criticava el poc de sentit de les despertaes i els monyos de fallera al Caçadors de Paraules fa tan sols any i mig).

I és que les Falles no comporten només uns dies de no-classe (aquest any tan sols tres), nits de bufaes i de chiflis, de plenar-nos la roba d'olor a fum i suor, i la calforeta que dóna una bona falla cremant-se l'última nit. I és que hem de mirar molt més enllà. Les falles porten un oratge que no es torna a donar a la resta de l'any ni a cap altre país del món. I és que es tracta d'un binomi difícil d'aconseguir entre el solet i l'ombreta, la caloreta de la màniga curta i l'airet que et fa tornar a posar la rebeca, (tot molt així, amb diminutius per totes bandes). Un oratge que els meteoròlegs del carrer han batejat com “ja fa oratge de falles ehh” i tot això ho dius amb un somriure que se t'escapa. Perquè, estimat lector, aquest temps no el tenen a Anglaterra ni en ple estiu, un temps que intueix una primavera molt pròxima, i ja sabem tots què comporta la Primavera... la sang bullent, el cor calent, l'alegria al cos, vitalitat a dintre i ja vindrà Maig amb els seus exàmens que, de moment, no ens preocupen!

Així que vull dedicar aquesta entrada a tots els amants de les Falles perquè a mi també m'encanta aquesta festa que just acaba de començar. I per tot aquell que no les suporte, espere que ara les mireu amb altres ulls.

Gràcies pel vostre temps

Adéu adéu

C. C.

Carta al Molt Honorable

Corbera, País València 20 de febrer de 2011

Assumpte: fer arribar el meu descontent per l'aturament d'emissions de la Televisió de Catalunya a tot el territori del País Valencià.

En Francisco Camps i Ortiz
Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana

Un valencià, ciutadà i resident al País Valencià vol fer-li 
arribar el seu descontent per l'aturament d'emissions de la Televisió de Catalunya a tot elterritori valencià. Vull fer-li saber que som molts els valencians i valencianes que ens agradava veure aquesta televisió, doncs posseeix una vertadera font de cultura, pluralitat informativa i d'entreteniment que li convide què alguna vegada puga comprovar per percebre-ho, si no ho ha percebut ja.

Com haurà pogut comprovar vosté mateix o potser els seus assessors li hauran informat, la Televisió de Catalunya s'emitix al País Valencià des de fa gairebé trenta anys. Aquesta dada pot facilitar-li pensar de manera lògica que moltes famílies valencianes han pogut arrelar junt a les emissions d'aquesta televisió. No obstant això, el govern que vosté presideix ha volgut interposar una sèrie de multes quantioses a l'associació cultural que se'n feia càrrec dels repetidors que facilitaven l'emissió d'aquest ens a tot el País Valencià.

Potser (o sense la dubtabilitat) el govern que vosté presideix s'ha volgut beneficiar de la realitat jurídica. Doncs els repetidors eren al·legals però que no il·legals. Sense voler descarregar-li el cent per cent de la culpabilitat i des dels inicis de la democràcia tant governs socialistes com populars han volgut deixar en dubte els repetidors per tal d'establir acords puntuals a la vora de les eleccions. És a dir, els repetidors no s'han volgut mai legalitzar perquè jugaven un paper de moneda de canvi o d'as de piques en cas d'anar-hi malament els sondejos de vots.

Totes aquestes dades potser vosté les compartisca o no (segur que aquesta darrera) però sempre o podrà comprovar, si no ho ha comprovat ja per tal de fer aquesta maniobra política. Potser tot el que li estic dient li és igual o millor encara; inútil. Això si li han dedicat primer temps els seus secretaris per fer-li arribar la carta i després vosté mateix per obrir-la i llegir-la.
No espere que em conteste a aquesta carta tant important per mi però absurda per vosté, també sé que tot seguira igual i que de segur ha aconseguit el que volia. Sols volia donar-li l'enhorabona per aquesta maniobra política interessant per als seus, però absurda i poc original per al poble valencià. 
Sant Jaume tampoc tornarà a escoltar-lo, ell també sap que les seues paraules són de postal.

Amb cordialitat però amb menys respecte, Víctor Pastor Banyuls.

Els Millors Professors Europeus

No, no es tracta de cap estadística xunga apareguda recentment a les notícies d'Antena 3, ni res semblant.

Es tracta més bé d'una opinió personal davant la figura del prototip del "professor de valencià".

I tota aquesta reflexió parteix del moment en què davant la - ja habitual - pregunta en aquesta edat: "y tú, ¿qué estás estudiando?", faig jo: "Filologia Catalana". Com que qui m'ho preguntava en aquesta ocasió eren uns xiquets del centre d'immigrants del meu poble, vaig afegir jo: "per ensenyar valencià en el cole".

Parem aquí. "Ensenyar", sí senyors. De moment, la majoria de nosaltres ens adrecem a un futur entre llibres de text i pissarres (ja digitals)! Per què no imaginar-nos - des de la humilitat - com GRANS escriptors, editors, traductors, com a correctors de la JQCV o d'algun ajuntament, promovent l'ús de la llengua a les botigues, mitjans de transport i serveis en general?

Continuem. A la meua resposta la va seguir una reacció del tipus: "Alá! si?? pues los profes de valenciano son los más buenos".

Són los más buenos? Recapitulem la història de tots els mestres de valencià que han passat per la nostra vida recent, i per "recent" vull donar a entendre, potser, els últims anys de institut.

Eren bons aquells professors? Bé, està clar que no podem generalitzar, però pensem-hi una estona.

Jo n'he tingut algun que havia estudiat hispàniques, era de madrid, tenia ja la seua edat, i feia més faltes, només parlant, que qualsevol de nosaltres.

Jo n'he tingut algun que, ignorant aquell ull que et mirava a tu mentre l'altre apuntava a la finestra, ens ha contat tota la seua vida sentimental.

Jo n'he tingut algun que parlava com si tinguera un tros de pa a la boca, i a més li encantava fer dictats.

Jo n'he tingut algun que, enamorat d'Ausiàs March i tot d'aquella època, ens demanà la redacció d'un periòdic medieval.

Jo n'he tingut algun que ens posava música i ens soltava les típiques perles de professor que es mouen entre allò sensiblón i allò filosòfic, però que sempre acabes retenent al pensament mentre l'examen et va preguntant pels pronoms febles.

Jo n'he tingut algun que ens transmitia una força i positivisme genial al marge de l'ensenyament pla i neutre.

Jo n'he tingut... Sis anys d'educació a l'institut ja no donen per conéixer tants professors, però des d'ací us convide a ampliar amb molts més exemples, de segur que en teniu millor que els meus.

Tornem a parar-nos. De moment, cap assignatura ens prepara per a l'ensenyament com a tal, i és que la nostra carrera en el fons, no tracta només d'això. A més, pressió fora, només estem al primer curs. Però sent la professió que molts de nosaltres triarem - o no - aquestes coses (inevitablement) ens volten per la ment.

Deixaré aquesta segona entrada amb un final obert, per incentivar els comentaris i per motivar a futures entrades escrites per vostés - i siguem honestos, perquè preferisc no cagar-la amb un final cutre.

 Cal destacar el títol, escoltava Manel i m'ha vingut perfecte per al tema. Li dedicarem, segurament, alguna publicació a la secció M-E-L. Són uns artistes.

Gràcies pel vostre temps. C.C.

BENVINGUTS!!!!

BENVOLGUTS SENYORS, SENYORES, FILOCATS I DEMÁS CURIOSOS...

És tot un honor presentar en societat el que, de segur i sense cap mena de dubte, serà el millor blog de la història d’Internet.

Abans que res, ens agradaria contar qui som i què és el que farem (o almenys explicar  el que volem i intentarem ser i fer...). Som alumnes de primer de grau en Filologia Catalana de la meravellosa i novedosa UV. Som joves, inconformistes i tenim grans coses que contarem des d’aquest raconet que AVUI ESTERENEM

Un grup divers i diferent de gent autèntica que intentarà parlar de tot, i quan diguem “tot”, és TOT! Per aquest motiu, vos anomenarem les diferents seccions de les que disposa aquest blog:

-Jo pense, Jo parle: Com a estudiants que som, tenim el dret de exposar ací els nostres pensaments sobre la societat, l'actualitat i per a suportar els descontrols mentals als que ens tenen exposats dia rere dia. I per aquest motiu, tenim aquesta secció. Per a queixar-nos, per a donar els nostres punts de vista i per a que la nostra opinió siga valorada com cal (almenys ací us farem cas).

-M-E-L: O també anomenat "Menja, Escolta, Llig". Aquest espai està dedicat a les nostres aficions (aquell temps que els apunts i els treballs ens deixen lliures per gaudir), un espai al que parlarem dels nostres interessos sobre el cinema, la lectura, la cuina o la televisió. Si voleu recomanar una pel·lícula, un llibre, un programa o delectar-nos amb un bon plat, aquest és el lloc!

-Som Sexuals: Projecte eròtic-festiu de consultori sobre amor i sexe, amb el punt de vista masculí i el femení, incorporant  també la seua vessant nocturna de pensaments i confesions per al públic amb insomni... Vols ser un Sex-Machine? Ací tens la sol·lució! 

-Friki-teca: Què seria del món sense els frikis? Espai dedicat per a tots aquests personatges que ens alegren la vida (o ens fan tindre vergonya d'aquesta) que de segur ens faran passar una bona estona, sempre des de la amb humor i tonteria.

-Suant la samarreta: Tenim sexe, tenim cultura, tenim frikisme, i el que no pot faltar és l'esport! Per als addictes, per als que el practiquen i per a tots els que pretenen completar l'Operació Bikini amb èxit. Una secció amb la qual rendir-li culte al cos i oblidar-nos un poc de la ment.

-Facsions: El blog tanca el seu cercle amb aquesta secció dedicada a la moda. Les nostres estilistes s'encarregaran d'informar-nos de l'últim crit a les passarel·les així com les últimes tendències en roba per a que tots estigam al tanto de lo que és de moda o no. (Per a que diguen que els filocats som uns kinkis)

Com veieu serà una síntesis difícil d’aconseguir entre SERIETAT i GRÀCIA. CULTURA i FRIKISME. Tot allò que se'ns passe pel cap. Escriurem sense tenir els caràcters (amb espais)  comptats, sense cap tipus de censura, ni faltes d'ortografia i amb més imaginació que ningú!

Per a participar en aquest, tan sols ens teniu que enviar les vostres suggerències al nostre correu: tuveusbousverds@hotmail.es

Així que ens deixem de tan llarga introducció: INAUGUREM OFICIALMENT I POSEM EN MARXA I MOVIMENT el nostre blogg.

Esperem que us agrade i que el disfruteu tant o més que nosaltres.

Gràcies pel vostre temps, i passeu-vos per ací quan tingueu un ratet, guapets!

Signat: J.B. i C. C.