25 d’abril de 2011

25 D'ABRIL

Des del seu carrer homònim a Torrent. De menuda sempre havia preguntat als pares per què al meu carrer l'havien anomenat així. La batalla d'Almansa em contestaven i ací acabava la meua curiositat. Potser tenia sis anys i no necessitava cap més informació. Cap cartell i cap bandera intentaven fer més bonic el carrer i els edificis, però és que la festa – la cridòria i la multitud de gent - estava celebrant-se a València.


El passat 16 d'abril vam poder veure com tot un país (tots uns països) ens movíem per la llibertat d'expressió. Convocats per la tan sempre activa Acció Cultural del País Valencià sota el lema “Sí a la TV3! Sí a la llengua! Sí a la transparència!” marxàvem entre un mar de gent des d'unes torres a unes altres (disculpeu, però mai he sabut quines són quines).
Tot un cel de banderes, globus enormes, estelades de tots colors, papers i dibuixos de Rita, accents de ben lluny i retrobades filocats van inundar la capital. Vam arribar una mica perduts, però de seguida vam avançar tots junts endavant fins on esperava un dels grans mites de la cançó en català, en Lluís Llach – a qui alguns ni vam poder veure per l'enorme quantitat de gent que allí l'esperava.


La concentració més multitudinària dels últims anys com a punt àlgid de la resta de mobilitzacions que s'han fet a tot el territori els últims mesos, en defensa de la justícia i la llibertat, per un govern que ens respecte i que abrace la bona cultura i bona educació.
Mentre al Parlament les coses van endavant poc a poc, només queda pendent el pagament de la incommensurable multa imposada que ACPV ha d'assumir – si es pot, amb l'ajuda i col·laboració de tots els qui volem el retorn de les emissions de la TV3.


A http://www.acpv.cat/siatv3/index.html hi ha tot un seguit d'informació i maneres de comprometre's en la mesura que es puga; perquè tota pedra fa paret, una paret en contra de l'abús dels polítics i a favor de llengua i la qualitat televisiva.




Només em queda recordar unes xiques estellesianes i el seu

                          allò que val és la consciència 
                          de no ser res si no s'és poble



Gràcies pel vostre temps 
(i animeu-vos a escriure al TuVeusBousVerds)
Adéu adéu
C. C.

22 d’abril de 2011

Error i Encert comencen per una mateixa lletra

He d'advertir des d'ara mateix que em dispose a escriure, a encetar un nou Sense títol 1 una nit de futbol d'un dia de futbol anterior a unes vint-i-quatre hores més també de futbol. 
I és que el tsunami del Barça-Madrid et fa pensar un poc més les coses, potser per això de tenir la tele apagada i estar escoltant Antònia Font aliena a qualsevol crit de GOOL veí. (Què divertit lo que escric quan estic avorrit). 

Us plantege un tema curt i nou (i no m'ha inspirat cap condició climatològica) de bastant base transcendental i metafísica - almenys per a mi. 
Establim un paral·lelisme complicat.
De menuts no ens sostenim per nosaltres mateixos i necessitem algú que ens ajude, que ens agafe ben fort per no caure i que ens anime a fer un passet darrere l'altre sempre endavant. Confiant que no caurem perdem la por dels primers avanços. I tot és fàcil, cada nova experiència és al·lucinant, aprenem poc a poc i tot va quedant endins. 

Què passa quan ens fem majors i ens adonem que no sabem res de la vida? No ens sostenim per nosaltres mateixos – i no estic parlant de quan portem al cos més de tres quintos. Necessitem algú que ens ajude però no el trobem. Fem les coses sense pensar. Ningú ens agafa ben fort i caiem a baix. Ens desanimem a mirar endavant. Ja a terra ens envaeix una por encara major envers els següents avanços. Tot és difícil, cada nova experiència és només una al·lucinació. La caguem poc a poc i tot va quedant endins i enfora. 

No vull, però, una entrada trista ni gens pessimista de la vida, perquè no és el meu estil (d'escriptura ni de vida). Sóc una ferma creient en el sistema humà de l'error-encert, o dels mil-errors per aconseguir un sol encert. La base és la mateixa. La qüestió és tirar recte sense pensar les conseqüències. Això ja vindrà després i després serà quan decidim i raonem si hem fet bé o hem fet malament. I així fins que topes amb la paret i finalment n'aprengues. No hi ha més. Tot açò Smells Like Teen Spirit i només ho assaborirem uns anys. Estem disposats a perdre'ns-ho?

...





Gràcies pel vostre temps 
(i animeu-vos a escriure al TuVeusBousVerds)
Adéu adéu
C. C.

21 d’abril de 2011

Ja tinc ganes de tornar-te a veure al meu llit al matí. De despertar-me amb un plat d’ous amb bacon a la tauleta de nit, al costat d’un despertador mut i boca terrosa, que més que marcar l’hora em recorda que amb tu no hi ha hora que valga.

Tinc ganes que les cortines estiguen mig despassades i que el sol de les deu faça que els llençols blancs prenguen vida, i que prenga més vida encara el que hi ha a sota. I la música sonant i els ous gelant-se, i uns somriures despentinats que diuen bon dia. I la teva mà fent pessigolles ves a saber on, i besar-te ves a saber on i estimar-te ves a saber on, entre coixins i olor a bacon i primavera. 

I el rellotge mut, i el temps que no passa.

5 d’abril de 2011

SGT. PEPPER LONELY HEARTS CLUB BAND

Amb la llengua,
es fa amics, s'expressa la solitud,
es llepa qualsevol cosa,
es fa la Revolució,
(però sobretot es cometen faltes d'ortografia)

-        Font desconeguda.

Solitud? Impossible a aquests dies de l'any. La primavera – si m'ho permeteu i em perdoneu per interrompre sempre amb l'oratge en aquest blogg, però és que sent com un imperatiu meteorològic que em fa escriure coses com aquestes – una estació en què les flors s'obrin, el sol brilla ben alt i les hormones, al·lèrgies i suors suren en l'aire. NO és una època per a la solitud. Ben mirat cap època és bona per a estar sol, però no, en primavera ningú hauria d'estar sol. Hauríem de fer com un projecte de llei, o un subapartat dins algun estatut (o el que siga que es fa amb les lleis) on es prohibira restar sol en primavera.
Per això, i per tots els que estem-esteu-estan sols i per tots els que estem-esteu-estan ben acompanyats, m'he proposat establir les fases d'un procés complicat i complex mitjançant la paraula, expressió de sentiments profunds (o no) sobre això que molts anomenen “amor”.

Comencem pel principi.
I sovint, el principi pot ser una simple mirada.

“Vós que amb el mirar matau,
matau-me sols que em mireu:
que m'estim més que em mateu,
que viure si no em mirau”

-        Font desconeguda.

Ja podem resistir-nos, enganyar-nos, negar-nos, però s'ha iniciat a dins alguna cosa.

“Supose que hui també somiaré amb tu, ens vegem al meu món”

-        Víctor P.

Després el dubte, l'acostament, no saber què se sent ni què fem sentir. L'ambivalència de les paraules, els dobles sentits i les indirectes. Un joc complicat.

A joc de daus vos acompararé

-        Ausiàs March, Veles e Vents.

El cor, expressió i metonímia, òrgan i imatge per excel·lència (típica) de l'amor en el seu estat més pur, més vital.

“He trobat el millor dels cors refugiat en dolça dona”

-        Font no revelable.

En aquest estat, “Servil i Acabat, Boig per tu” (- Sau), no cal fer res més, no ho necessites.

Em passaria mil hores mirant-te mentre pugen els oceans

-        La Gossa Sorda, Quina Calitja.

I els actes es torben i les paraules es capgiren.

ulls els tanca,
bes un dóna'm,
món del fi la a fins seguiré
et i!

-        Font no revelable.

Per què? No hi ha causa física, científica, matemàtica que explique quelcom així.

Perquè t'he respirat a tota tu tot jo

-        Àngel Guimerà, Terra Baixa.

I només ens queden les paraules. Un tu, un jo, i un verb.

Ja saps què passa... T'ESTIMO, T'ESTIME, T'ESTIM

-        La Gossa Sorda, Camals Mullats.

A estes alçades de l'entrada, estimat lector, vosté i jo ens trobem en un espai tan efímer – o permanent – com és Internet, compartint unes paraules, unes frases, lletres de cançons, poemes, i tonteries romanticones diverses. Açò és en definitiva el que fan les parelles cursis.
Ja no podem parlar de solitud, tu i jo ja no estem sols. Però l'amor no es pot quedar només en el llenguatge. La carn vol carn i el cos, necessita contacte. Portem açò més enllà, ho estem desitjant.
Ja ho va dir el GRAN

Res no uneix tant com una bestiesa compartida

-        Joan Fuster.

Bestiesa. Amor animal. “La sang bullent. El cor calent. L'alegria al cos. Vitalitat a dintre.” (- TuVeusBousVerds), perquè estem en l'edat, perquè som joves...

Vull dormir amb gent normal com tu

-        Manel, Gent Normal.

Vull fer-te tremolar, i abraçar-te amb tot el cos

-        Font no revelable.

Ara és quan et recorde “La Cançó Explícita” (- Pauet Alabajos), no hi ha res més tendre, més a poc a poc, més sentit que la pell, més explícit...

“Em desfàs”

-        Font no revelable.

I tot rodola, tot. És tan fàcil com:

Tres favors vull demanar-te i els tres clamen al plaer: el primer és mossegar-te, el segon és despullar-te... endevina tu el tercer”

-        Font desconeguda.

Però Ai! (sospir) Què fem quan tot s'acaba? Perquè  “l'amor només dura un temps” ( - Els Amics de les Arts, Les Meves Ex i Tu). Ens queda tot al cap, cada moment, cada fet i cada paraula.

Tinc un record meravellós de tot el temps que hem conviscut, hem sigut inseparables per molts anys

-        Pau Alabajos, Síl·labes de Vidre.

I reflexionar, pegar-li voltes al cap. Què ha pogut passar i per què. On han quedat tots els projectes de futur que mai no durem a terme.

Tu i jo no ens hem banyat mai al mar

-        Manel, Al Mar.

Però tota etapa conviu un temps amb nosaltres. I acaba superant-se (en el millor dels casos).

Fins i tot quan els núvols tapen el Sol, està ahí. Tot i que la força pareix no sortir, està ahí...

-        Arantxa L.

I és quan amb veu ben forta, ens atrevim a dir:

“No t'enyoro, nena”

-        Manel, No T'enyoro.

Però açò no és el final. Encara no hem acabat. Posem un “Punt i principi – de viure sense tu” (-Antònia Font, Viure Sense Tu). La vida marxa i no saps mai ben bé quins plans té per tu. Potser el que sempre has buscat ho tens més a prop que mai, a un metre de distància, només un. Tan proper com un amic. I és que no necessites res més.

“Que som amics
que som amants”

-        Antònia Font, Viure sense tu.

Almenys ho he intentat. Ningú naix sabent-ho tot sobre les relacions. I s'aprén amb el temps – o això diuen. Les paraules poden ajudar-nos. La frase indicada en el moment indicat pot desencadenar la revolució (també sexual). De totes formes, tingues present que:

Qualsevol cosa que et digués, no seria original. Ja ho haurien dit Els Beatles en el Sgt. Pepper Lonely Hearts Club Band

-        Els Amics de les Arts, A Vegades.

Com a èxtasi final: només em queda animar-vos a fer reviscolar aquest blogg. A que comenteu i em comenteu. I acomiadar-me sense oblidar al mestre dels versos, i recorda sempre que

No hi havia a València dos amants com nosaltres

-        Vicent Andrés Estellés.

Gràcies pel vostre temps
Adéu adéu
C. C.