“Amb la llengua,
es fa amics, s'expressa la solitud,
es llepa qualsevol cosa,
es fa la Revolució,
(però sobretot es cometen faltes d'ortografia)”
- Font desconeguda.
Solitud? Impossible a aquests dies de l'any. La primavera – si m'ho permeteu i em perdoneu per interrompre sempre amb l'oratge en aquest blogg, però és que sent com un imperatiu meteorològic que em fa escriure coses com aquestes – una estació en què les flors s'obrin, el sol brilla ben alt i les hormones, al·lèrgies i suors suren en l'aire. NO és una època per a la solitud. Ben mirat cap època és bona per a estar sol, però no, en primavera ningú hauria d'estar sol. Hauríem de fer com un projecte de llei, o un subapartat dins algun estatut (o el que siga que es fa amb les lleis) on es prohibira restar sol en primavera.
Per això, i per tots els que estem-esteu-estan sols i per tots els que estem-esteu-estan ben acompanyats, m'he proposat establir les fases d'un procés complicat i complex mitjançant la paraula, expressió de sentiments profunds (o no) sobre això que molts anomenen “amor”.
Comencem pel principi.
I sovint, el principi pot ser una simple mirada.
“Vós que amb el mirar matau,
matau-me sols que em mireu:
que m'estim més que em mateu,
que viure si no em mirau”
- Font desconeguda.
Ja podem resistir-nos, enganyar-nos, negar-nos, però s'ha iniciat a dins alguna cosa.
“Supose que hui també somiaré amb tu, ens vegem al meu món”
- Víctor P.
Després el dubte, l'acostament, no saber què se sent ni què fem sentir. L'ambivalència de les paraules, els dobles sentits i les indirectes. Un joc complicat.
“A joc de daus vos acompararé”
- Ausiàs March, Veles e Vents.
El cor, expressió i metonímia, òrgan i imatge per excel·lència (típica) de l'amor en el seu estat més pur, més vital.
“He trobat el millor dels cors refugiat en dolça dona”
- Font no revelable.
En aquest estat, “Servil i Acabat, Boig per tu” (- Sau), no cal fer res més, no ho necessites.
“Em passaria mil hores mirant-te mentre pugen els oceans”
- La Gossa Sorda, Quina Calitja.
I els actes es torben i les paraules es capgiren.
“ulls els tanca,
bes un dóna'm,
món del fi la a fins seguiré
et i!”
- Font no revelable.
Per què? No hi ha causa física, científica, matemàtica que explique quelcom així.
“Perquè t'he respirat a tota tu tot jo”
- Àngel Guimerà, Terra Baixa.
I només ens queden les paraules. Un tu, un jo, i un verb.
“Ja saps què passa... T'ESTIMO, T'ESTIME, T'ESTIM”
- La Gossa Sorda, Camals Mullats.
A estes alçades de l'entrada, estimat lector, vosté i jo ens trobem en un espai tan efímer – o permanent – com és Internet, compartint unes paraules, unes frases, lletres de cançons, poemes, i tonteries romanticones diverses. Açò és en definitiva el que fan les parelles cursis.
Ja no podem parlar de solitud, tu i jo ja no estem sols. Però l'amor no es pot quedar només en el llenguatge. La carn vol carn i el cos, necessita contacte. Portem açò més enllà, ho estem desitjant.
Ja ho va dir el GRAN
“Res no uneix tant com una bestiesa compartida”
- Joan Fuster.
Bestiesa. Amor animal. “La sang bullent. El cor calent. L'alegria al cos. Vitalitat a dintre.” (- TuVeusBousVerds), perquè estem en l'edat, perquè som joves...
“Vull dormir amb gent normal com tu”
- Manel, Gent Normal.
“Vull fer-te tremolar, i abraçar-te amb tot el cos”
- Font no revelable.
Ara és quan et recorde “La Cançó Explícita” (- Pauet Alabajos), no hi ha res més tendre, més a poc a poc, més sentit que la pell, més explícit...
“Em desfàs”
- Font no revelable.
I tot rodola, tot. És tan fàcil com:
“Tres favors vull demanar-te i els tres clamen al plaer: el primer és mossegar-te, el segon és despullar-te... endevina tu el tercer”
- Font desconeguda.
Però Ai! (sospir) Què fem quan tot s'acaba? Perquè “l'amor només dura un temps” ( - Els Amics de les Arts, Les Meves Ex i Tu). Ens queda tot al cap, cada moment, cada fet i cada paraula.
“Tinc un record meravellós de tot el temps que hem conviscut, hem sigut inseparables per molts anys”
- Pau Alabajos, Síl·labes de Vidre.
I reflexionar, pegar-li voltes al cap. Què ha pogut passar i per què. On han quedat tots els projectes de futur que mai no durem a terme.
“Tu i jo no ens hem banyat mai al mar”
- Manel, Al Mar.
Però tota etapa conviu un temps amb nosaltres. I acaba superant-se (en el millor dels casos).
“Fins i tot quan els núvols tapen el Sol, està ahí. Tot i que la força pareix no sortir, està ahí...”
- Arantxa L.
I és quan amb veu ben forta, ens atrevim a dir:
“No t'enyoro, nena”
- Manel, No T'enyoro.
Però açò no és el final. Encara no hem acabat. Posem un “Punt i principi – de viure sense tu” (-Antònia Font, Viure Sense Tu). La vida marxa i no saps mai ben bé quins plans té per tu. Potser el que sempre has buscat ho tens més a prop que mai, a un metre de distància, només un. Tan proper com un amic. I és que no necessites res més.
“Que som amics
que som amants”
- Antònia Font, Viure sense tu.
Almenys ho he intentat. Ningú naix sabent-ho tot sobre les relacions. I s'aprén amb el temps – o això diuen. Les paraules poden ajudar-nos. La frase indicada en el moment indicat pot desencadenar la revolució (també sexual). De totes formes, tingues present que:
“Qualsevol cosa que et digués, no seria original. Ja ho haurien dit Els Beatles en el Sgt. Pepper Lonely Hearts Club Band”
- Els Amics de les Arts, A Vegades.
Com a èxtasi final: només em queda animar-vos a fer reviscolar aquest blogg. A que comenteu i em comenteu. I acomiadar-me sense oblidar al mestre dels versos, i recorda sempre que
“No hi havia a València dos amants com nosaltres”
- Vicent Andrés Estellés.
Gràcies pel vostre temps
Adéu adéu
C. C.
