22 d’abril de 2011

Error i Encert comencen per una mateixa lletra

He d'advertir des d'ara mateix que em dispose a escriure, a encetar un nou Sense títol 1 una nit de futbol d'un dia de futbol anterior a unes vint-i-quatre hores més també de futbol. 
I és que el tsunami del Barça-Madrid et fa pensar un poc més les coses, potser per això de tenir la tele apagada i estar escoltant Antònia Font aliena a qualsevol crit de GOOL veí. (Què divertit lo que escric quan estic avorrit). 

Us plantege un tema curt i nou (i no m'ha inspirat cap condició climatològica) de bastant base transcendental i metafísica - almenys per a mi. 
Establim un paral·lelisme complicat.
De menuts no ens sostenim per nosaltres mateixos i necessitem algú que ens ajude, que ens agafe ben fort per no caure i que ens anime a fer un passet darrere l'altre sempre endavant. Confiant que no caurem perdem la por dels primers avanços. I tot és fàcil, cada nova experiència és al·lucinant, aprenem poc a poc i tot va quedant endins. 

Què passa quan ens fem majors i ens adonem que no sabem res de la vida? No ens sostenim per nosaltres mateixos – i no estic parlant de quan portem al cos més de tres quintos. Necessitem algú que ens ajude però no el trobem. Fem les coses sense pensar. Ningú ens agafa ben fort i caiem a baix. Ens desanimem a mirar endavant. Ja a terra ens envaeix una por encara major envers els següents avanços. Tot és difícil, cada nova experiència és només una al·lucinació. La caguem poc a poc i tot va quedant endins i enfora. 

No vull, però, una entrada trista ni gens pessimista de la vida, perquè no és el meu estil (d'escriptura ni de vida). Sóc una ferma creient en el sistema humà de l'error-encert, o dels mil-errors per aconseguir un sol encert. La base és la mateixa. La qüestió és tirar recte sense pensar les conseqüències. Això ja vindrà després i després serà quan decidim i raonem si hem fet bé o hem fet malament. I així fins que topes amb la paret i finalment n'aprengues. No hi ha més. Tot açò Smells Like Teen Spirit i només ho assaborirem uns anys. Estem disposats a perdre'ns-ho?

...





Gràcies pel vostre temps 
(i animeu-vos a escriure al TuVeusBousVerds)
Adéu adéu
C. C.

1 comentari:

  1. i com m'anima llegir-te? =)
    S. M. S. (jajajaja) guapeta!

    ResponElimina